EL CAMÍ

Llarg sender de la ferma, fugaç vida

plaents veus escolto solcant camí

farses paraules baden la ferida

sang vessada taca el pergamí.

Llibre antic manté la promesa escrita

trencada amb l’engany del suplici bes

barroera, trista afecció mai dita

dures llàgrimes sembren el no res.

Encepegar amb la incòmoda imatge

l’esguard tendre, amenaçador, dubtós

anhel recíproc per calmar l’onatge

ara tèrbol, merament impiadós.

Dèria en efímers pensaments d’antany

somnis perduts en aquest llarg sender

plena incertesa; serà bo l’afany?

No, si t’aferres al passat proper.

Llòbrec cel orfe de lúcides llànties

i resident on habita l’oblit

mes t’enlluerna amb llurs nívies mirades

que et retorna al flamant tirany del buit.

Encara penúria resposta alguna

després de viure i seguir el camí

el de la vida, l’odi, la fortuna

aquell que et porta sense cap destí.

El clam jovial d’esperit silenciós

l’estima cap allò que et fa feliç

no t’aturis, lluita, sigues ansiós

i no deixis pas el futur omís.

David Almécija