Cessa el vetust record gèlid i ferm
ara, ja que l’esguard orfe de plor
delira el profund rancor etern
fuig, no tornis, ja has causat prou dolor.
El tenebrós i persistent espant
reprimit en el serè pas de la vida
ignora la cruel certesa esborrant
l’obscur record que badà la ferida.
Incessant presoner engrillonat
com la dolça tendresa entre els amants
brolles del tèrbol passat obstinat
sempre amb els plaents moments més flamants.
Erres el sender temptant a l’oblit
anhelant que la suau brisa del mar
bufi i s’endugui ton cor afeblit
buit, esbardellat, vençut de clamar.
Melosa imatge difícil d’absoldre
t’allunyes quan hom fa el fidel camí
deslliure de tos sentiments per doldre;
merament cerca un rumb i un destí.
Bru turment, ja fuges nu de pesar,
t’escampes com el dolç perfum de flor
en un càlid foll cel d’hivern daurat
on les llàgrimes no causen el plor.
Enlluerna la tèrbola candela
no vacil·la la llum que el vent extingí
és ferma i roent i roja i estela
llampant com un petó roig carmesí.
Allerat de sofrença perdura
encalçant l’únic sender a l’oblit
el que et mena amb vigorosa bravura
el que et fa sentir lliure, per fi...
David Almécija
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada