LA FOSCA

A Lourdes Guillén,

Qui hauria de posar-te allà al bell mig

com la protagonista del quadre

on les persones contemplen com boig

la teva imatge difícil d’absoldre.

Els teus enfosquits colors de tardor

que et llambregen penúria negra nit

i fulgura rajos de sol com d’or

fan que em quedi plenament atordit.

Espero ansiosament tornar-te a veure

com princesa i amant quan arriba l’alba

perquè la teva manera d’atreure

és una posta de sol color malva.

Ton blau mantell bassa d’aigua calmada

que sobre un roc descansa innocent

vull que siguis lliure terra amada

sense llàgrimes, però sentiment.

Dolça mirada tranquil·litzadora

m’enlluerna l’emoció que tu sents

jo prometo estar a la teva vora

tu promet-me no canviar amb el temps.

Sempre a l’arena crescuda et recordo

aquella joia que m’enamorà

fou la teva bruna i obscura roca

el teu blavós cristal·lí oceà.

Verda pinassa de la Costa Brava

antany tes platges de pescadors

per camins de ronda la gent errava

deixant costes i cales al seu dors.

Vessa la mar immensa ofegant-me

pel desolador plor avariciós

tètriques llàgrimes no correspostes

n’és maca la Fosca, és Palamós.

David Almécija